Influència de l’alimentació en l’hipotiroïdisme i hipertiroïdisme

L’alimentació en l’hipotiroïdisme i hipertiroïdisme

El tiroide és una petita glàndula situada en el coll que produeix hormones amb funcions molt importants en l’organisme que afecten el creixement i desenvolupament de l’organisme, la temperatura corporal, la despesa d’energia, metabolisme, etc. Per a poder fabricar-les, la glàndula, necessita incorporar el iode de la dieta. Per això, en condicions normals, les persones sanes han d’assegurar-se que ingereixen suficient iode amb la dieta. Per exemple, utilitzant sal iodada per a cuinar i prenent pescat unes 2-3 vegades/setmana.

No obstant això, a vegades, el tiroide produeix menys hormones de les que deuria (situació d’hipotiroïdisme) o un excés de les mateixes (situació d’hipertiroïdisme). Típicament, s’han descrit alguns dèficits de vitamines i minerals (iode, seleni, zinc, ferro i vitamina D) en les persones amb problemes tiroidals, així com la seva freqüent associació amb algunes malalties autoimmunes com la celiaquia. Per això, algunes persones es pregunten si prendre un suplement de vitamines o minerals o seguir una dieta exempta de gluten pot millorar la salut tiroidal.

L’evidència científica, més recent, ens indica el següent:

Iode

Com s’ha comentat anteriorment, es necessita una adequada quantitat de iode per a la correcta producció d’hormona tiroidal. La ingesta diària recomanada és d’uns 150 mcg/d en adults i durant l’embaràs i la lactància, es necessita una dosi major.

Fonts dietètiques de iode són: sal iodada*, peixos i mariscos. Les algues també són molt riques en iode, però cal vigilar el seu consum perquè poden contenir dosis altíssimes de iode que podria ser perjudicial i induir una malaltia de la tiroide. En alguns països, els productes lactis (com a llet, iogurt i formatge) també estan enriquits en iode.

*La sal marina, la sal kosher, la sal de l’Himàlaia i la flor de sal, no solen estar iodades (mirar sempre l’etiqueta). Per a millor aprofitament del iode, s’aconsella afegir la sal iodada, al final de la cocció.

Seleni

El seleni és un potent antioxidant que es necessita en molt petites quantitats (uns 55 mcg/d).

Fonts dietètiques de seleni són: la carn, els ous, el peix i el marisc i també el trobem en els cereals i les llavors (el seu contingut, ve determinat, en gran part per la quantitat de seleni que hi hagi en el sòl de cultiu).

Zinc

El zinc és un mineral que intervé en moltes reaccions de l’organisme, té funcions antioxidants i influeix en la resposta immune, creixement, cicatrització de les ferides i sentits del gust i olfacte.

Fonts dietètiques de zinc són: aliments d’origen animal com el marisc carns vermelles, ous, lactis i en menor mesura en fonts vegetals (derivats de la soia, llegums, cereals, llavors i fruita seca).

Vitamina D

És una vitamina que a més d’influir en la salut òssia té molts altres efectes beneficiosos sobre el sistema cardiovascular, immunitari, etc. A nivell del sistema immune, està descrita, la relació entre nivells baixos de vitamina D i la tiroïditis de Hashimoto, així com amb l’aparició d’altres malalties autoimmunes.

Dieta sense gluten

La malaltia celíaca requereix seguir una dieta sense gluten, i és cert que les persones que pateixen tiroïditis de Hashimoto amb més freqüència (fins a 10 vegades més respecte a població sana) pateixen malaltia celíaca. Això no vol dir que les persones amb tiroïditis de Hashimoto hagin de seguir una dieta sense gluten. Simplement, indica que en els pacients amb tiroïditis de Hashimoto amb problemes nutricionals o símptomes propis de la malaltia celíaca, ha de descartar-se que pateixen celiaquia i només si es confirma, hauran de seguir una dieta sense gluten. De la mateixa forma, en les persones amb malaltia celíaca, ha de descartar-se que sofreixin tiroïditis de Hashimoto.

Si li han diagnosticat amb hipotiroïdisme i rep tractament amb hormona tiroidal substitutiva (levotiroxina) ha de tenir en compte les següents consideracions, ja que a més de que aquesta hormona interacciona amb múltiples aliments i fàrmacs, diverses situacions poden afectar el seu efecte final en l’organisme.

A continuació, descriurem les interaccions i situacions més importants a tenir en compte:

Interaccions i situacions a tenir en compte

Coexistència amb altres malalties/ situacions especials

La levotiroxina s’absorbeix, principalment, en la primera part de l’intestí on el pH és més àcid. Per això, moltes malalties digestives (celiaquia, gastritis, intolerància a la lactosa, reflux gastroesofàgic, infecció per Helicobacter Pylori, malaltia inflamatòria intestinal, etc.) i/o cirurgies que afectin l’estómac i/o a la primera part de l’intestí, dificultaran i/o afectar negativament l’absorció de l’hormona.

D’altra banda, durant l’embaràs, o si rep algun tractament amb estrògens, és normal que augmentin les necessitats de levotiroxina.

També tenir en compte, que algunes persones a més d’hipotiroïdisme pateixen altres malalties que requereixen medicació per a controlar-se i com comentarem més endavant, nombrosos fàrmacs interfereixen amb l’acció de la levotiroxina.

Interaccions amb aliments i suplements nutricionals

Els aliments interfereixen en l’absorció de la levotiroxina i, per tant, afecten la seva acció final si es prenen conjuntament amb aquesta medicació per a l’hipotiroïdisme.

Així mateix, l’absorció de levotiroxina s’afecta considerablement si es pren junt suplements de fibra, isoflavones de soia preparats multivitamínics o amb suplements de minerals que portin calci, ferro, crom, o amb fàrmacs que els continguin (p. ex. laxants amb magnesi, antiàcids que continguin alumini, etc.). Aquests preparats han de separar-se un mínim de 4 hores de la presa del fàrmac.

Interaccions amb fàrmacs

Les interaccions de la levotiroxina amb fàrmacs són nombroses i es produeixen a diversos nivells. Molts medicaments d’ús habitual poden afectar negativament l’acció de la levotiroxina si es prenen conjuntament.

Un altre aspecte important és que pot haver-hi diferències amb les diferents formulacions i marques de levotiroxina i que en alguns casos el metge pot considerar oportú que prengui la medicació a la tarda/nit en comptes de primera hora del matí. Prengui únicament el preparat pautat pel seu metge i a l’hora que aquest li hagi indicat.